Del segundo correo al que hacía referencia el otro día, que consigno aquí íntegramente, uno se tomó la molestia de reflexionar acerca de sus preguntas y de poner por escrito una serie de observaciones para el lector en cuestión. Como constaté al día siguiente, cuando ya había empleado un buen rato en redactar la respuesta a las suyas, el mencionado lector las había repetido mutatis mutandi en el Blog de Xavier para responder a unos acertados comentarios de éste acerca del despropósito de tener como moneda el euro sin estar en la Unión Europea, lo cual sembró alguna duda de hasta qué punto la voluntad de diálogo presidía su comunicación o más bien su ánimo estaba gobernado por la de encasillar y reprender. Los contactos posteriores han confirmado que las suspicacias eran infundadas y el diálogo posterior con él ha resultado enriquecedor y fructífero.
Dejo aquí su correo, y mi respuesta, en la lengua original.
"Amb permís, alguna pregunta:
-¿Es pot permetre una Espanya sense Catalunya assumir tot el deute contret, cosa que passaria si Catalunya s’independitzés sense negociació i de mala manera? ¿No seria això molt perjudicial per a Espanya?
-Siguem realistes: els creditors volen cobrar. ¿Vostè creu que la confiança que generaria Espanya –després d’haver expulsat Catalunya de la UE- seria major que la que genera avui? No, seria molt menor.
-¿Seria beneficiós per algú el fet que de cop s’establís un sistema d’aranzels de Catalunya envers Europa i d’Europa envers Catalunya?
-¿Vostè creu que l’independentisme, per exemple el que es va manifestar durant la Diada, desitja convertir-se en un ‘batustan’? ¿Qui ha afirmat alguna cosa semblant? ¿I en què es convertiria Espanya si Catalunya fos un ‘batustan’? Una debacle econòmica catalana comportaria que Espanya es convertís, ipso facto i com a mínim, en una segona Grècia. ¿O és que vivim en la fantasia que la bastuntanització de Catalunya beneficiaria el seu veí i soci principal?
-¿Vostè creu honestament que a Espanya li interessaria deixar fora de la Unió un país on, en cas d’independència, hi viurien milers de persones amb doble nacionalitat, o sigui amb ciutadania espanyola?
Per acabar:
Em sembla que convé adonar-se d’una vegada que a ningú, absolutament a ningú, li interessa que Catalunya surti de la UE. I en això unionistes i independentistes, almenys la majoria, estem d’acord: jo proposo que treballem junts per aquest objectiu. En cas que la major part de catalans volgués la independència, és obvi que la millor solució per a tothom és una negociació a tres bandes (UE, Esp i Cat). Per repartir-se el deute, per exemple.
I un suggeriment: l’unionisme no hi guanyarà res amb el menyspreu cap a l’independentisme. Menystenir els projectes que no vénen de gust només afegeix amargor i mal ambient. No voldria ser brusc, però valdrà més que es posin/us poseu mans a l’obra i comencin/comenceu a baixar al fòrum dels arguments. No perdem de vista que secessionistes i unionistes tenim molts interessos en comú!
Cordialment,"
Mi respuesta:
"Benvolgut
Respecte a les seves preguntes, interessants d’altra banda, permeti’m unes puntualitzacions prèvies:
Primer de tot, no desitjaria sentir-me al·ludit per la frase “que es posin/us poseu mans a l’obra i comencin/comenceu a baixar al fòrum dels arguments” perquè o vostè no ha llegit totes les meves notes sobre aquest tema (la qual cosa tampoc és cap demèrit ja que porto més d’un any anotant les meves observacions al respecte i pot ser una mica avorrit llegir-les totes i cadascuna) o, si ho ha fet, m’ha adjudicat una posició que em sembla una mica allunyada de les meves intencions suposo que no per frivolitat sinó per pressa, urgència o comprensible necessitat de classificar.
Ara bé, anem a pams. No em considero, ni molt menys, un “unionista”, com tampoc em sento concernit de cap manera per la crida a “posar-nos mans a l’obra”. Els meus modestos ideals, avui dia, no van més enllà de la conveniència de:
a) la lluita per una major justícia social en el repartiment de la riquesa que passa per l’abandonament gradual dels principis bàsics del mode de producció capitalista, especialment en la seva fase financera, i l’aprofundiment en la democràcia mitjançant la il·lustració i els seus valors, instrumentalment considerats si més no; i
b) la causa general de l’emancipació humana, entesa com l’assoliment del major grau possible d’autonomia i ús del propi enteniment dels éssers humans enfront de la naturalesa i les diverses formes d’opressió social i política.
Des d’aquests dos pols no puc fer gaire distincions: el nacionalisme (tant l’espanyol com el català, tant l’opressor com l’oprimit, en aquest cas) no serveixen en absolut per avançar en aquestes causes generals com he tractat d’argumentar repetidament. Ans bé, al contrari, l’objectiva proximitat del nacionalisme a la religió i la vinculació històrica entre violència i nacionalisme (recordem la I Guerra Mundial i el nacionalsocialisme i el feixisme i la segona) fan que experimenti més aviat una certa hostilitat respecte a aquesta construcció ideològica.
Li he de dir, també, que em confesso incapaç d’estimar més que altres éssers humans i, malauradament, no a tots sinó només alguns. Puc tenir fixacions amb llibres o discos, ho reconec, però d’això no se’n pot dir estimar. No puc estimar ni terres ni països: em sembla una perversió. M’agraden paisatges però la retòrica romàntica que transforma aquest gust en un sentiment i desemboca en una forma d’amor a la terra està molt lluny de la meva sensibilitat. Així, m’agrada molt Catalunya, on sempre he viscut però també hi ha paisatges d’Escòcia, Alemanya, França o Espanya que ocupen tant lloc en la memòria com els nombrosos indrets de Catalunya que retinc en els meus records.
Dit això, porto un any intentant mantenir l’equidistància envers aquesta “Nova Era” que, indiscutiblement per a mi, s’ha obert. Tracto de consignar el que veig, el que sento i les reflexions que em susciten perquè tinc el convenciment que l’aventura secessionista acabarà malament per catalans, espanyols i aquells que o bé no ens sentim ni una cosa ni altra, o bé se senten totes dues a l’hora. Francament, no li veig una sortida raonable com la que se seguiria, per exemple, de la seva actitud inicialment almenys dialogant i argumentativa: el nacionalisme es recolza en els sentiments als quals apel·la constantment, en les passions, en l’entusiasme, en la immediatesa, en la força i no s’avé amb la demora, la calma, el raonament, la comprensió de l’altre i la paciència. Mal que ens pesi, en aquest cas concret, més de 500 anys d’història comuna (no entro en l’assumpte de si forçada o no) no es poden esborrar d’un cop, d’un dia per l’altre. Bé, en realitat si es pot, però només amb sang i dolor que, em temo, és el que esdevindrà. Es requeriria, per a ser justos amb tothom, un procés llarg i consensuat que potser prendria una generació sencera i no veig que les coses vagin per aquest camí per cap de les dues bandes. A més, com ja li he dit, darrera tot nacionalisme no puc deixar de veure l’ombra “negra”, la revolució “negra”, el feixisme. Digués el que digués Lenin. Crec que acabarem allà tant si hi ha secessió com si hi ha supressió de l’autonomia. Tant si guanyen els catalans com els espanyols. Però, és clar, tot i que penso que el temps em donarà la raó, és només una subjectiva impressió pessimista.
Pel que fa a les seves preguntes. Li agraeixo que s’hagi molestat en formular-les. De debò. Però. Totes parteixen del supòsit del comportament racional dels polítics secessionistes, unionistes i espanyols, i dels grups de ciutadans que els donen suport i aquest supòsit no puc compartir-lo en absolut. La teoria de jocs amb la seva aposta per la maximització de les accions en busca de l’equilibri i el guany de tots mitjançant la minimització de les pèrdues, pel comportament racional en suma, ha estat repetidament desmentida pels fets del segle XX. Pot funcionar en petits espais comercials o petites organitzacions però no quan masses d’entusiastes creients es posen en moviment: també ho veiem al Pròxim Orient.
És clar que Espanya no s’hauria de poder permetre assumir tot el deute suposant que Catalunya pogués independitzar-se per la força però no per això veig els nacionalistes espanyols negociant una secessió, ni tampoc a alguns independentistes amb voluntat de pactar una transició el menys traumàtica possible, sinó més aviat al contrari. Tots tenen molta pressa. No ens oblidem que darrera el comportament aparentment moderat de Rajoy, la caverna espanyola espera el seu moment. I francament, aquests senyors també em fan tanta por com la gent d’Estat Català. Fins i tot, per aprenentatge històric, més.
Espanya generaria més confiança després d’expulsar Catalunya? Doncs no ho sé, però si sé que molts polítics espanyols (i també catalans) preferirien “quedarse tuerto para que el otro se quede ciego”.
L’independentisme desitja convertir Catalunya en un “batustan”? Doncs alguns independentistes no però a d’altres els hi pot ser igual si almenys som independents. I probablement estigui encertat quan es pregunti vostè si “vivim en la fantasia que la bastuntanització de Catalunya beneficiaria el seu veí i soci principal”. Jo li respondria que sí que molta gent viu en aquesta fantasia. Li recomanaria, sense semblar condescendent nin pedant, el meu llibre Del Tercer Reich, perquè pugui comprovar que un dels camins que exploro des de fa anys és la força que els contes de fades, les fabulacions, les narracions èpiques, les fantasies, tenen en l’ordenació de l’acció política. Em temo que molta gent viu en aquesta fantasia.
Planteja vostè si “a Espanya li interessaria deixar fora de la Unió un país on, en cas d’independència, hi viurien milers de persones amb doble nacionalitat, o sigui amb ciutadania espanyola?”. Doncs potser, com en el cas de Sèrbia i Croàcia als 90, sí. Novament pressuposa la racionalitat i la cerca del bé comú en l’actual sistema polític i econòmic. Però aquesta estructura, més aviat, està presidida per la injustícia social, l’explotació laboral, l’empobriment de grans masses de població, l’expoli sistemàtic de la força de treball dels individus... No precisament per la millora en les condicions de vida de la Humanitat. De passada, a què dit així sona rebregat, passat de moda, això de”la Humanitat”?
Estic d’acord amb vostè en que “és obvi que la millor solució per a tothom és una negociació a tres bandes (UE, Esp i Cat)” però li he de dir, en honor a la veritat, que de la mateixa manera que em vaig manifestar favorable a l’execici del “dret a decidir” però que no mouria un dit per aconseguir-ho com tampoc ajudaria, en absolut, amb la meva inacció a mantenir l’ statu quo actual, dubto que aquesta línia d’acció que, des de la distància i l’escepticisme seria desitjable per tots aquells que vulguin utilitzar el poc tempos de la seva vida en aquest assumpte, s’imposi. Més aviat veig com el xoc de trens desembocarà en violència explícita (guerra, tancs, invasions) o implícita (feixisme o formes totalitàries més modernes à la Berlusconi o à la Putin, governant allà o aquí o, el més probable, a ambdós costats de l’Ebre)
Sento no poder ser més optimista ni estar més compromès amb la seva causa. No és la meva però faria tot el que estigués en la meva ma perquè, pels seus ideals, per molt llunyans que estiguin dels meus, no pateixi cap repressió. I no em trobarà mai, a l’altra banda de la trinxera. Això li ben asseguro. Tant de bo m’equivoqui i els seus plantejaments siguin els que s’acabin imposant en aquesta aventura (si vol un dia li explicaré perquè, amb un cert coneixement de “causa”, considero que és una aventura no el fons del projecte sinó la forma, absolutament improvisada, falta d’un pla raonable i raonat, etc...).
Tot agraint-li la seva lectura i la seva bona voluntat (que això sí compartim),
Cordialment"
Entradas
